Melody Gardot

Fa molt temps que no escric i potser per això copio un text extret d'un article que parla d'aquesta cantant de jazz:
"Ella està retorçada sota les rodes del cotxe, adormida de dolor i sagnant per la part dreta del seu cap.
Quan arriben els bombers, Susan sent el comentari d'un veí: -És una nena, ha de tenir uns setze anys com a màxim. Avui en dia els nens no haurien d'anar en bicicleta, els cotxes van molt ràpid, i tothom va drogat-.
La nena encara tenia pols. Ningú apostava a que aquest cos pogués arribar amb vida a l'hospital.

Però viu. Perquè estem en el puto segle XXI, i els hospitals tenen de tot, i els metges amb les màquines formen un grup demolidor. Però la doctora Scott ho sap bé. -Si viu és perquè té massa sort-.
Però viu, es diu Melody Gardot i canta com una música que sussura primaveres i calma qualsevol tarda de nervis.
Ens diu Melody: -I need a man who got no baggage to claim-. És clar, l'equipatge que pesa, el cos? Ens fa tremolar al cantar: "To think that I could have fallen / A centimeter to the left / Would not be here to see the sunset". I amb la simplicitat pícara de qui se sap supervivent, assegura: -One day you will arise / To see the stars within my eyes / One day you will be mine-
Melody Gardot té sospitosos vint-i-tres anys. Diuen que va pel costat de Norah Jones. Pot ser si, però amics, en un camí molt però molt ample, i molt més a prop de la llum d'alba. Diuen que fa servir lents foscos perquè és hipersensible a la llum, i que un soroll fora de lloc l'atemoritza, i que li costa caminar, i que tot li resulta molt difícil. I que li fa mal tot, tot el temps.
Melody Gardot té sospitosos vint-i-tres anys. I viu."